Tretze Tristos Tràngols, Albert Sánchez Piñol

Moltes vegades, per no dir quasi totes, la percepció que es te d’un llibre depèn molt de les circumstàncies de la seva lectura. Em sembla que això ja ho he dit en altres ocasions, però també en depèn, i molt, dels gustos personals de cada lector.

I així, seguint amb aquest argument, a mi no m’agraden gaire els llibres de contes.

Haig de dir però que no m’agraden per varis motius, i potser el principal de tots és la necessitat de sorprendre que ha de tenir un conte i la seva, per definició, brevetat. És a dir, no m’agrada que l’autor hagi de maquinar en poc més de vuit o deu pàgines una història que ens sorprengui per lo estrany del seu contingut. Això no m’agrada. Hi ha és clar excepcions, com els contes del Quim Monzó, que no vol sorprendre a ningú, o els contes del Gabriel García Márquez, paraules majors i escric de genolls.

Potser és per tot això que l’últim llibre del sr. Albert Sánchez Piñol m’ha deixat un regust agredolç, per una banda no m’han agradat molts dels seus contes i per una altre hi ha trossos genials en la seva escriptura, com la pregunta que li fa un corb a un espantaocells: "Si tu poguessis escollir entre una vida de solitud i un dia de companyia, què faries?"

No és pot fer una anàlisi d’un llibre de contes en el seu conjunt, ja que cada conte és en si mateix un petit llibre, així que seria molt injust dir taxativament que no m’ha agradat. Per a mi està lluny de la qualitat, de l’estructura quasi perfecte, i de la sorpresa de la lectura de La Pell Freda, però se’n veu la força narrativa del senyor Piñol en molts aspectes.

Crec que la avantatja de l’autor és que amb la seva trajectòria professional ja pot fer el que vulgui, i ara li venia de gust escriure alguna cosa més lleugera que una novel·la, com li vaig sentir en una entrevista amb el Toni Clapés a RAC1, i això crec que es nota.

És en resum un llibre molt fàcil de llegir, amb un català extraordinari, allunyat de l’estàndard de la ràdio o de la televisió i que ens enriqueix a tots amb la seva lectura, i per això el recomano, però m’ha deixat més la sensació de que és un llibre “víctima” del seu autor o bé un producte editorial per treure rendiment de la tirada que actualment te, totalment merescuda, el seu autor.

Resum (editorial)

Hi ha un esquimal que fuig d’un ós, ¿o potser és l’ós que fuig de l’esquimal? I un armari que s’empassa misteriosament una dona. I un espantaocells que vol fer-se amic dels corbs. I l’excèntrica tripulació d’un vaixell fantasma. Són tretze faules modernes en què l’autor combina magistralment la fantasia, l’humor i l’existència quotidiana.


(torno a Fforde amb urgència...)