Les veus del Pamano, Jaume Cabré

Traduce el texto al español

Ja és tard, però no puc dormir. De fet fa hores que hauria d’estar preparant el cos pel dia de feina de demà, però és impossible. La memòria de l’Oriol Fontelles no m’ha deixat.

Avui he finalitzat una de les millors novel•les que he llegit mai. Avui em faig creus de com algú pot imaginar i escriure una obra tan extraordinària com aquesta. Senyor Cabré, gràcies.

Les veus del Pamano és una novel•la de les que fan època, una Plaça del Diamant, una La Casa de los espíritus, una La Colmena, o uns Los Santos Inocentes. Una obra d’aquesta magnitud. És una d’aquestes novel•les que porta tota una vida al damunt, a més una vida en un dels moments més tèrbols de la nostra història. Diu l’autor que la guerra en un poble és terrible perquè tothom recorda què i cóm va fer cadascú, i que això s’arrossega de pares a fills. Aquesta és la base de la novel•la, les misèries i les grandeses de la gent d’un poble mirades des de tan a prop com per un microscopi i des de tan lluny com per una nota de premsa estrangera.

L’autor porta, fins i tot en un mateix diàleg o una mateixa situació, varis temps a l’hora, és extraordinari, al més pur estil de Conversación en la Catedral, cada ratlla del diàleg pertany a un temps, a una conversa, fins i tot a vegades a varis temps i moltes converses, però d’una forma magistral.

Feia anys que jo no plorava llegint una novel•la, de fet crec que l’última vegada va ser llegint La ciudad de la Alegria, i d’això ja en fa un grapat, però entre les pàgines de les veus el Pamano i ha vessada, a més del suc de taronja que hi va tirar l’hostessa de vol, més d’una llàgrima. Als meus quaranta i pocs és difícil veure’m sorprès per les emocions, i molt més deixar-les sortir en forma líquida, però és que no ho he pogut evitar.

Diu la contra que la novel•la es de l’any 2004, i que s’ha fet fins i tot una mini sèrie de televisió. No ho se pas, a més no crec que a on jo visc tingui cap oportunitat de veure-la, però dubto molt que la mort del Joanet de ca de Ventura tingui la mateixa força que a la novel•la, o que la Tina estigui ben trobada, ni l’Oriol aconseguit, però de lo que estic el tot segur és que no hi ha manera, més enllà de la imaginació de cada lector i de la magnífica capacitat de l’autor, de dibuixar l’Elisenda Vilabrú, la seva bellesa, la seva passió, la seva fredor, la seva capacitat de fer lo que calgui per fer lo que creu que ha de fer, com un dia li va dir una monja, la seva vida i la dualitat d’un cor prou capaç d’estimar per sempre i, alhora, de tenir la fredor per odiar més enllà de la vida pròpia.

Un llenguatge ple, magnífic, que fa sentir-se orgullós de parlar aquesta llengua, una paleta de pintor amb tants colors que des de cada recó que es llegeix el quadre se n’hi troba un de nou. Una capacitat de treballar els temps, les emocions, el suspens i els personatges que només els grans escriptors són capaços d’aconseguir. Fa molt poc que vaig acabar de llegir La última noche en Twisted River, i la vaig trobar extraordinària, la cirereta per algú que crec que mereix el Nobel de literatura, però Les veus del Pamano, no només està a l’alçada d’una novel•la d’aquest calibre, si no que fins i tot m’atreviria a dir que si hagués estat escrita en anglès ja hauria venut dotzenes de milers d’exemplars.

Diu també la contra del llibre que l’obra del senyor Jaume Cabré ha estat traduïda a diverses llengües, espero que siguin forces, perquè seria una veritable llàstima que per estar escrita en una llengua minoritària com és la nostra, aquesta novel•la no fos peça referent en qualsevol fòrum literari.

La pena i l’angoixa m’han fet viure hores molt dolentes, hores en les que no podia parar de llegir per saber cóm i quan moriria el malparit del Targa, si és que algú tenia els pebrots per fer-ho, o cóm és que el camarada Fontelles seria assassinat, perquè era segur que passaria, tot i no saber-ne de quina manera. Si l’Elisenda tornaria a estimar, o els de ca de Ventura sabrien alguna vegada la veritat.

La capacitat humana per odiar, per estimar, per guardar secrets i rancúnies que ens podreixen el cor i l’ànima molt més que la gana. Un fred intens que es cola per tots els forats del llibre, per cada lletra negra que recorda la tristor d’una gent que no va poder viure en pau, d’una gent que va aprofitar una situació, o s’hi va veure abocada, per fer-se’n d’un o altre bàndol i fer pagar els odis i les misèries personals en forma de venjances i records amagats en el temps, sempre calents i a punt per sortir.

El personatge dels dos Serrallac, els encarregats de fer les làpides dels cementiris del Pirineu, el punt fix des don és fa la fotografia de la història, la vida amagada darrera del guió que separa l’any de naixement del de la mort, una troballa excel•lent de l’autor. I de la Tina, que dir-ne, la passió amb que fa justícia per un altre intentant arreglar la seva de vida, o la perspectiva del Iuri.

Potser és una mica estranya l’obsessió de l’Elisenda amb el tema de l’Església, però en la seva lluita personal l’únic rival de pes que està a la seva alçada és Déu, així que suposo que és la seva manera de guanyar. No vull entrar gaire en l’aspecte temàtic perquè crec que és una novel•la que hom ha de llegir, i no només nosaltres, els catalans, o aquells que van patir situacions semblants, si no tots i cadascun dels que tinguem cor. En sabem, hem llegit, hem vist al cine, a la televisió, documentals, de tot i més sobre els nazis i les seves històries macabres, però molt poc del mal que va fer el feixisme per altres indrets.

Tot i això, aquesta no és una novel•la de bons i dolents, ni una novel•la de la guerra o del franquisme, és una història de la vida i de les misèries humanes. D’ambicions i d’odis, de grans amors i tristesa, rics i pobres, mentides i secrets, la vida mateixa condensada en un poble de tres-cents cinquanta nou habitants censats (més una vintena d’exiliats i trenta-tres de morts durant la guerra per causa de la guerra: dos en esclatar la rebel•lió feixista i la resta durant la guerra. I encara, quatre habitants més que havien de morir i no ho sabien, també per causa de la guerra i que no entraven en cap de les estadístiques perquè el demà només és de Déu), tal com deia l’enciclopèdia que van consultar la Rosa i l’Oriol abans d’acceptar la plaça de mestre vacant a Torena, a on ni tan sols els ex-combatents hi volien anar.

Resum del llibre (editorial)

La Tina, una pacífica mestra i fotògrafa que treballa en una escola de Sort, fa unes fotografies d’un vell edifici escolar del poble de Torena que és a punt de ser enderrocat. Un simple gest. Clic. I ja està. El lector anirà descobrint pàgina a pàgina, les conseqüències d’aquest fet aparentment banal.Els anys quaranta, el maquis, la misèria moral del franquisme, les covardies personals i col·lectives, les heroïcitats més impensables que es van esdevenir al Pirineus pallaresos d’ençà que les tropes franquistes van arrasar amb inusitada ferocitat aquella zona durant la guerra civil i els esforços per oblidar, tergiversar o recordar obstinadament els fets, desemboquen a començaments del segle vint-i-u i interpel·len els personatges que, al cap de tant de temps, es decideixen a tibar la manta de la Història.