El relat de Gunter Psarris, Albert Salvadó

Avui he acabat El relat de Gunter Psarris, un dels regals que vaig tenir la sort de rebre del propi autor, l’Albert Salvadó, i a qui li estic de tot cor agraït.

Com ja em va passar amb l'Informe Phaeton, abans de dir res sobre aquesta novel•la haig de reconèixer públicament que el senyor Salvadó i jo som amics, per lo que la meva opinió pot estar influenciada, encara que no vulgui, per aquesta amistat.

Deia en el primer paràgraf que li estava molt agraït pel regal, però durant una bona part de la novel•la em vaig penedir prou d’haver-li demanat. El relat de Gunter Psarris no és un llibre agradable. No és una novel•la històrica, ni un llibre de comèdies. La novel•la que ens planteja el senyor Salvadó és la descripció literada de la destrucció total d’un home, i a més d’això, que ja de per si és terrible, ambientada en el pitjor moment de la història humana.

En Gunter és un home normal, un home com la gran majoria, amb il•lusions, amb vergonyes i penes, amb dificultats, amb ganes de sortir endavant, vaja, com qualsevol de nosaltres. Tan normal que fins i tot em vaig preguntar alguna vegada perquè escrivia d’ell el senyor Salvadó. Vull aclarir que fa uns anys intento no llegir res del resum del llibre de la contraportada... Després la història va seguir i el protagonista, en Gunter, va resultar ser físic en gasos en una Alemanya tot just al inici de la segona guerra mundial i en els bolquers del holocaust. Ja està, em vaig dir, “el Niño del Pijama de Rayas” (perdona’m Albert) en versió adulta i intel•ligent. Tòpics en un escenari tan manit literàriament com la guerra civil espanyola pel cine espanyol, aquest tipus ara triomfarà a la universitat, descobrirà gasos, guanyarà premis científics, fins que se’n adoni que els seus experiments han servit per matar centenars de milers d’homes.

Però per sort el senyor Salvadó és més bon escriptor que amic meu, i el guió va canviar bruscament. Des d’aquest punt, amb en Gunter ben situat a la universitat com a físic, casat amb la filla d’un industrial alemany aposentat, ella bonica, i embarassada, és des de on comença la veritable història, i el mal tràngol.

No m’imagino a l’autor acabant d’escriure lo que va fer a continuació i, en deixar els fulls que toquessin, anar a fer una paella. Pels que quasi no hem escrit, fer un relat com la destrucció humana den Gunter és molt difícil, però el senyor Salvadó ho treu amb nota.

Hi ha, per a mi, un personatge/moment clau a la novel•la. Un tipus que perseguit per la Gestapo s’amaga a la cafeteria a on en Gunter està fent un cafè, i quan aquest, després de protegir-lo, li demana perquè fuig, el desconegut reconeix que és un lladre i que roba perquè ho prefereix a treballar. Aquesta situació indigna molt a en Gunter, però el desconegut li argumenta que qualsevulla persona, en les circumstàncies adverses necessàries, actuaria com fos per sobreviure. Plantejament que el Gunter nega, evidentment.

I aquest és un dels fils argumentals de la història, fins a on pot arribar un ésser humà per tal de sobreviure. Què estem disposats a fer, a quants estem disposats a ferir, o fins i tot matar, abans de ser nosaltres els abatuts. En quin punt posem la nostra consciència quan la mort pròpia és al nostre davant.

Desprès de venir de treballar, cansat com tots els que treballem, i estirar-me al llit per llegir una estona abans no em guanyés la son, El relat de Gunter Psarris m’ha deixat moltes nits amb malsons i m’ha obligat a posar la televisió desprès de llegir, per veure si em treia del cap les imatges que el senyor Salvadó s’havia encarregat de ficar-me amb ploma mestra.

Un relat que, com ell mateix em va dir, comença i acaba al Pirineu, però que deixa una porta oberta al nostre sentit i al nostre enteniment, a la nostra essència d’humà modern que creu que ho sap tot.

Un llibre molt ben escrit, mereixedor d’un premi que no va obtenir, però que a tots els lectors del senyor Salvadó ens ha deixat amb el cor estret i una mica acollonits.

Ara, després de rellegir l’article, i a punt de penjar-ho al blog, em ve al cap una estrofa d’una cançó dels Sopa de Cabra, “creiem que som eterns, és tot el que hem après des que es va inventar el temps, no hem volgut canviar...”, ideal per tancar un plat picant que, tot i agradar-me molt des del punt de vista literari, m’ha deixat el regust fort de la picor fins que me'l tregui amb un bon tros de pa en forma de fulls impresos.

Resum del llibre (Editorial)

En una cabana perduda en Els Pirineus, tres homes troben un pastor mort, una fotografia i un manuscrit. A partir d´aquest instant comença EL RELAT DE GUNTER PSARRIS. Aquesta és l´apassionant història de Gunter Psarris, a qui el món va convertir en un assassí, malgrat que mai no va deixar de ser una gran persona i un home bo. Aquesta és la increïble història d´algú que només desitjava viure en pau i ser feliç i que el destí decidí que el seu camí fos un altre i l´obligà a fer el que no volia. Aquesta també és la història de milers i milers de persones que estimen de debò, que han emigrat i que el món, lluny de casa seva, els tracta amb duresa i els pren tot el que és seu. Fins i tot, l´amor. I aquesta és la dura història, però plena d´esperança i de lliçons, de l´època nazi, d´un episodi recent de la humanitat que ha quedat marcat per la violència, la brutalitat, el salvatgisme, i el menyspreu absolut por tot el que és sagrat: la vida. Gunter Psarris sap que la vida segueix i que l´amor és etern. I això ningú no li pot robar!