Els Onze, Pierre Michon


No tinc capacitat intel•lectual per gaudir d’aquesta novel•la.

Fa temps vaig llegir “Vidas minúsculas”, del mateix autor, i en aquella ocasió m’avorrí com una ostra. Vaig pensar que potser havia escollit malament, o que no havia estat el millor moment per acostar-me’n a un autor del que diuen és una de les millors plomes europees. Així doncs, vaig pensar que seria bo tornar a provar amb Els Onze, un llibre curt, de poc més de cent pàgines, que encara que fos espès com el guix, la meva capacitat lectora se’n sortiria.

Bé, sí que me n’he sortit, si contem com a èxit l’haver arribat al final. Cert és que no puc dir que l’hagi llegit d’una tirada, perquè el llibre és de lectura pausada, car sí ha estat prou més fluida que l’altra novel•la d’aquest autor.

Els Onze és una novel•la curta, com deia, dedicada a la vida d’un pintor, en François-Élie Corentin, i de la seva obra magna, Els Onze, un quadre amb els onze homes que formaven part del Comitè de la Salut Pública en el període de la història francesa conegut com el Terror. Fins aquí bé, res a dir, un moment històric d’una potència evident, amb personatges històrics del gruix den Robespierre, o Collot, i que conformen el marc d’una novel•la que promet ser molt interessant.

Així doncs, ens trobem amb una novel•la històrica, que no té lligams amb l’actualitat tret de les referències a possibles visitants del museu del Louvre que l’autor no data en cap moment concret, i que passa a la França immersa en plena Revolució, abans de l’ajusticiament den Robespierre i prou anterior a l’arribada de Napoleó al govern. Però la novel•la no tracta d’això, no parla d’aquests personatges, no explica res del que va passar, tot aquest escenari històric és pel lector com la flaire d’una cuina que deixa intuir el que es cou a les seves olles, però sense que ningú vegi realment als cuiners, ni les viandes, ni tan sols a les mateixes olles. La història que descriu en Pierre Michon va de frustracions, de persones mancades d’amor, d’avars, de desgraciats que es creien algú important, de llemosins, de bellesa i misèria, de salvadors convertits en tirans, i de que Déu és un ca. 

De fet tota la novel•la és una gran frustració, una gran mentida barrejada de realitat que obliga al lector a consultar contínuament la “wiquipèdia” per veure si treu pistes d’aquest François-Élie Corentin, o dels quatre metres d’alçada i tres de llargària que fa el llenç de la seva obra mestra, allà a on va pintar en Robespierre, Billaud, Carnot, Prieur, Prieur, Couthon, Robespierre, Collot, Barère, Lindet, Saint-Just y Saint-André, i dels que arriba un moment que no estàs segur de quins són de veritat, i quins pertanyen només a l’imaginari de l’autor.

Hauria necessitat molt més intel•lecte, més preparació, més erudició, més coneixement de la meva llengua, de la història de França i de la història de l’art per haver copsat i gaudit una mica d’aquesta obra, fins i tot per saber discernir què és ficció i què realitat. No és falsa modèstia, realment sento que el senyor Michon ha escrit una novel•la en la que ha invertit disset anys i que el resultat que ha obtingut no és per a tothom. No és a l’abast de gent poc preparada com jo. Ha escrit en una freqüència cultural molt per sobre de la meva capacitat. Malgrat això, us puc dir que els trossos més planers els he gaudit tot el que he pogut. Amb paràgrafs llargs, fins i tot de varies pàgines, amb frases subordinades, referències continues a altres situacions, a personatges i moments històrics que l’autor dona per fet que el lector coneix, ha fet d’aquesta novel•la el contrapunt perfecte, l’antònim per excel•lència,  la frontera llunyana a la que mai arribaré (potser tampoc no en tindré ganes de fer-ho) de la meva capacitat com a escriptor.

Us en vull deixar un paràgraf dels més “senzills” i que més em va agradar. Parla sobre els obrers que recullen llot d’un riu per mantenir obert un canal fluvial, mentre la mare i el jove pintor, els miren des de dalt d’un promontori:

"Baixeu en esperit dins el llot, senyor. ¿Sentiu com llisca entre els dits dels peus? Car no porteu els esclops per fer aquesta feina, els heu deixat apilats a la riba amb els altres per calçar els bernats pescaires, si mai els bernats pescaires necessitessin calçat. Això suposant que en tingueu d’esclops, que ja és una conjectura improbable, car allà on sou fins i tot els esclops són una riquesa, un bé.
Poseu-vos bé al cap quina és l’esperança que té un avida que consisteix a recollir llot dins un cove, a buidar-lo dins el carretó i tornar a començar dia rere dia fins al vespre un treball d’aquesta mena, amb l’únic consol d’esperar un pa negre, un pa de plom, i després un son de plom per fer-lo passar, i el diumenge la merla de plom.
El consol, també, de grapejar durant els mesos negres al Llemosí un amena de cosa que es pot anomenar dona per cortesia, però que només evoca una dona després d’una operació metafòrica complicada. ¿Ja hi sou? ¿Ja us hi trobeu enfonsat fins al coll dins la carpa passada? Carretegeu. Recolliu la terra morta amb els peixos morts a dins. Mengeu-vos-en un si us ve de gust, és vostre, de les gavines i de les gralles. Mengeu-vos-el. I ara, alceu el cap. Vegeu allà dalt, a dos passos, el vestit d’or, i més amunt del vestit una mirada aturada damunt vostre. I sota el vestit d’or, amb més fulgor, vegeu el cos nu de la bella dama. ¿Sentiu dins les vostres calces l’emoció immediata, divina, intensa, única? Imagineu-vos encara això altre: per bé que sigueu un llemosí, teniu vint anys i la bellesa d’un déu, i als braços el vigor que us ha permès de respirar dia rere dia entre els núvols de mosquits la sentor de carga passada sense morir-ne, com han mort la meitat dels vostres congèneres d’una caiguda de l’escala, ofegats dins el fang, colpits per la febre, com tampoc no vàreu morir de petit, als tres anys dins el pou, als vuit sota el carretó, als quinze d’una ganivetada, com varen morir els vostres deu germans i germanes. Sentiu el vostre vigor, la vostra bellesa, la ostra sort d’una manera o altra. Car passa això: la bella dama privada d’home des de fa temps us mira amb la confessió a la mirada que sent dins les faldilles l’emoció que sentiu dins les vostres calces. Però de sobte ella mira cap a un altre lloc i ja no us tornarà a mirar, perquè la llei és d’acer i el Pare Universal vetlla, i perquè Déu és un ca. I si Déu és un ca, potser teniu llicència de ser vós mateix un ca a la seva imatge, d’enfilar-vos pel talús, de llançar terra, de forçar i posseir, de muntar sense miraments tal com ho fan els cans. I l’infant que us observa (però això no teniu temps de notar-ho), l’infant que ho ha vist tot al capdavall, desitja apassionadament que us enfileu pel talús i que disposeu de sa mare sota els seus ulls. I és el que més tem al món."

Brutal, ¿oi?. Només aquest paràgraf fa que maleeixi no haver estudiat en la meva llengua, no saber-ne més, no conèixer més vocabulari del que s’aprèn mirant la televisió, llegint best-sellers traduïts o escoltant la ràdio. Aprofito aquí per felicitar al traductor, el senyor David Ilig, que ha fet una feina extraordinària permetent que l’obra den Pierre Michon quedi com el cos de la bella dama, damunt d’un talús al que no tenen accés més que els escollits, car ja se sap, Déu és un ca.

Punxa per escoltar l'àudio

Resum del llibre (editorial)

Una pinzellada que passa de la llum a la negror uneix els universos pictòrics de Tiepolo i David: és la biografia de François-Élie Corentin, el “Tiepolo del Terror”, nét d’hugonot analfabet, fill de poeta fracassat, criat per dues dones desesperades d’amor i autor sobretot d’Els Onze, el quadre més tenebrós i més famós del Louvre. Una muralla immensa d’onze homes, els membres del Comitè de Salut Pública, immortalitzats sobre el llenç en una il•lusòria “cena revolucionària” mentre els éssers humans, víctimes i botxins, són lliurats als monstres carnissers de la Història.
Precisament perquè la Història és un pur terror i el terror ens atrau com un imant, calia enfilar-se, gràcies a la literatura, al capdamunt d’aquest cim, sentir-hi l’alè i la puixança de les forces alliberades que s’emparen del món. Això és el que Pierre Michon escriu en Els Onze, “el quadre tan improbable que res no feia pensar que pogués existir, que no hauria hagut, que hauria perfectament pogut no existir.
Els Onze ha estat guardonat amb el Grand prix du roman de l'Académie française.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

En este blog están permitidos todos los comentarios, solo le ruego que sea respetuoso/a.
Muchas gracias.