El Celler, Noah Gordon

L’últim moble d’un gran artesà, d’un extraordinari fuster literari a qui no li han patinat mai ni les mans, ni la fusta, ni les eines necessàries per fer obres tan magnífiques com "El Médico".

El senyor Gordon te una força sobre la meva trajectòria lectora, i sobre la meva incipient travessa com a escriptor, indubtable. Recordo les tardes que vaig dedicar a llegir “El Médico” com algunes de les millors de la meva vida. Va ser un descobriment tan gran com ho va ser llegir “Cien Años de Soledad”, una obra que em va deixar despullat davant la seva força narrativa i em va obrir els ulls a les grans històries de personatges amb la capacitat de lluitar contra la corrent, contra els seus temps, contra la història, i triomfar sobre tot en la seva besant personal, a més d'acostar-me de manera senzilla i amena a certs moments interesants de la Història. Gràcies a ell vaig descobrir qui va ser Avicena...

Sempre vaig voler escriure una novel·la com “El Médico”, i sincerament en dubto que ho arribi a aconseguir mai a la vida. Després d’aquesta van caure en cascada “Chamán”, “El diamante de Jerusalén”, “El Rabino” i “L’últim jueu”, una novel·la en la que l’autor va deixar clar el seu amor per les terres espanyoles i molt particularment per les catalanes.

En aquesta última obra, com ell mateix ha reconegut, en fa una lloança neta per nosaltres, per la nostra cultura, pel nostre amor a la terra, per les nostres tradicions i les exporta a milers de lectors que ara sabran que és un castell o que van ser les guerres carlines.

Potser aquesta és la part més destacada de la novel·la, faltada de la força d’altres obres del mateix autor, i bastant més fluixeta. És evident que qui va ser un dels millors arquitectes literaris de la nostra època, fer una obra menor no li ha suposat tant d’esforç i el resultat està a l’alçada. Com sempre, però, el senyor Gordon s’ha documentat profonament abans d’escriure una sola paraula i ha voltat per la nostra terra, des de Terrassa a Vilafranca del Penedès, aprenent el nostre idioma, la nostra manera de fer i les nostres peculiaritats. I això li hem d’agrair.

El Celler està narrat des de les experiències personals d’un protagonista principal sobre el que recau tota la trama en una única direcció temporal cap endavant, i a on tots els altres personatges només tenen força o importància quan s`acosten a ell, lo que els deixa en clara desavantatge i carents de la personalitat que els fa ser com són. Aquest aspecte narratiu fa que la novel·la no tingui la profunditat que podria haver aconseguit amb una mica més de dedicació a tot l’elenc de secundaris.

De totes maneres El Celler m’ha agradat, l’he llegit d’una tirada i m’ha fet passar bones estones enganxat a les seves pàgines. També el senyor Gordon fa palès el seu amor per una cosa tan nostra, tan mediterrània, com el vi, música de fons de tota la novel·la i base per desenvolupar la vida d’en Josep Alvárez cap a finals del segle XIX, el segon fill d’un vinyataire que veu com ha de lluitar per aconseguir les terres destinades al primogènit, en Donat, qui davant de la seva impossibilitat de treballar-les els hi ven perquè el seu germà petit deixi de fer el vinagre dolent que tota la vida havia cultivat la seva família, i la vila sencera, per fer vi bo de la mateixa qualitat que havia vist fer al seu mentor, un viticultor francès del Llanguedoc.

És sens dubte una novel·la lluny de la força d’altres del mateix autor, però això no la converteix en un mal producte, tot el contrari, és un llibre d’aventures, de superació personal, de bon vi, i sobre tot, d’amor per la nostra terra.

¿Què més ens cal per acostar-nos a les seves lletres?

Resum del llibre (editorial)

Després de vuit anys de silenci, torna l'indiscutible mestre de la novel·la històrica.

El Llenguadoc, França, finals del segle XIX. En Josep Álvarez descobreix de la mà d'un viticultor francès l'art de l'elaboració del vi. Des d'aquest moment, la seva vida restarà dominada per aquesta passió. Malgrat la seva joventut, en Josep ja ha conegut a la vida l'amor, les intrigues i el treball ardu, experiència que, junt amb la seva vocació, caracteritzarà el seu destí. Després de participar contra la seva voluntat en un complot polític, fugirà a França, on treballarà per a un viticultor. Tot i la por que sent de caure en mans de la justícia, un dia decideix tornar a la seva llar. Lluitant contra els elements en Josep empren una aventura tan àrdua com fascinant: l'elaboració d'un bon vi. Al seu voltant els habitants de Santa Eulàlia: la jove vídua Marimar i el seu fill Francesc; en Nivaldo, el botiguer d'origen cubà; en Donat, el germà obrer d'en Josep, tots ells personatges que poblen aquesta rica novel·la.

El celler conté l'essència de totes les obres anteriors de Noah Gordon: històries personals de força, personatges vitals, retrats fidedignes d'una època, creats per un escriptor, la sensibilitat i l'encert del qual ha admirat milers de lectors al llarg dels anys. El celler és el tribut de Noah Gordon al nostre país, una apassionada novel·la al voltant del fascinant món del vi.

Comentaris

  1. bona nit,acabo de llegir-la i ho fet en quatre tardes i una part de la nit, tens raó quan dius que es mes fluixeta que les altres, però el que es agradable es que tot dèu de les lletres es prengui la molèstia d'entendre una cultura trepitjada tant sovint pèls nostres defensors de la patria(politics) i no tans sóls els de Madrid sinó els de casa nostre, aixó sí, si aquest senyor estiguès disposat a fer-se una foto amb ells segur que fins i tot farien l'esforç de llegir-la(la part del darrera per descomptat...

    ResponElimina
  2. Teniu raó, es una mica més fluixa que altres obres mestres del mateix autor, però hi ha una gran diferència en aquesta, i es que aquesta es nostra, de la nostra terra, i sota el meu punt de vista, per a mi veure com un autor extranger es capaç de reflectir tot això de nosaltres es molt gran

    ResponElimina
  3. Hola Lizquies,

    Gràcies pel teu comentari. Estic del tot d'acord amb tu. Que des de fora ens reconeguin coses que mai a la vida ens reconeixeran els de "casa" és un gest que honra a l'autor.

    Salut i feliç any 2009

    ResponElimina
  4. Ay, Gregoria, cómo me gustaban tus croquetas!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

En este blog están permitidos todos los comentarios, solo le ruego que sea respetuoso/a.
Muchas gracias.

Entrades populars