Una vida en joc, Albert Salvadó

Reconec que fa molt de temps que no llegia una novel•la negra. Tant que ni recordo quina va ser l’última, tot i que penso que seria d’en Pepe Carvallo quasi amb tota seguretat.

Han hagut de passar ben bé vint anys, o més, perquè tornés a agafar-ne una de nova, i estic feliç perquè l’elecció no podia haver estat més encertada. El meu amic, el senyor Albert Salvadó, que sembla que toca tots els pals, ha construït una novel•la negra, virada al sèpia, en la gran Barcelona de principis del segle XX.

De la ma d’un noi de classe tan baixa com ho pugui ser el fill d’un exiliat, el senyor Salvadó ens porta a viure en primera persona la inauguració del Casino de la Rabassada, del que aviat serà el centenari. El noi, en Víctor Pons, va creixent durant la novel•la societat amunt fins arribar a enamorar-se d’una noia de la burgesia catalana. No vull desvelar gaires coses del llibre, perquè tractant-se d’una novel•la negra, a menys s’expliqui, millor, però sí vull fer un comentari de la seva estructura, de la fusteria com va dir fa uns anys en Marsé en uns premis Planeta.

En aquesta novel•la, lluny de veure’s la fusteria, el senyor Salvadó comença amb marxes lentes, amb una introducció tranquil•la i pausada de cada personatge, dels de carn i ossos, i des del que no ho són, com el propi Casino de la Rabassada o la ciutat de Barcelona, tan personatges com qualsevol altre, i fins i tot més importants. A poc a poc, com en una bona escudella, l’autor hi va posant els ingredients, ara un personatge, ara una situació, ara ho deixo bullir una estona i me’n vaig, un altre element, i així ens va cuinant la situació fins ben bé a la pàgina 200.

Compte, que no vull dir que siguin 200 pàgines de farcit o avorrides, no, tot el contrari, saps que estàs assistint a una situació que en qualsevol moment girarà i es foterà a tota màquina, amb el neguit de la certesa del fet, però no del moment exacte de la explosió. Per culpa del senyor Salvadó he passat més d’una nit jugant al casino amb tota la colla de bandarres que hi van de la ma de la seva ploma. I així, a poc a poc la situació comença a agafar velocitat, a córrer una mica més en cada pàgina, en cada fet, en cada mort, fins que el tren perd els frens i només el impacte al final de la via l’aturarà.

En una cloenda molt bona, el senyor Salvadó, junta tots els ingredients de la novel•la i els enllaça d’una manera natural, sense forçaments, però sense deixar fils abandonats, encaixant tot al seu lloc en unes pàgines finals plenes de sorpreses i tensió, la tensió acumulada durant nits sense dormir.

En resum, una novel•la excel•lent per passar una gran estona i gaudir d’allò més amb una ciutat meravellosa, un Casino que va haver de ser la reòstia (amb perdó), i amb una construcció de tanta qualitat que els personatges semblen amics de tota la vida.

Sobre tot els que sobreviuen, és clar...

Resum (editorial)


Al començament del segle XX, Barcelona és una de les grans perles del Mediterrani. Tal com explica la crònica de l’època, el 15 de juliol de 1911 s'inaugura amb tota la pompa el casino de la Rabassada, on Víctor Pons és contractat com a cap de seguretat.
Malgrat els seus orígens humils, el Víctor ha assolit un lloc de molta responsabilitat gràcies als seus coneixements dels baixos fons i a la seva habilitat per aprofitar les circumstàncies que ofereix un clima d’inestabilitat política i social. I la vida li somriu: està perdudament enamorat de la Carla, una noia de la burgesia catalana, i la seva carrera al luxós casino no pot anar millor.
Fins i tot el suïcidi d’un client d’origen italià li permet acostar-se encara una mica més al cim de l’alta societat catalana. Per desig exprés de la gerència del casino i per tal d’evitar un escàndol, ha de fer desaparèixer el cadàver. Evidentment, no pas a canvi de res: en un casino la frase més pronunciada és “Facin joc, senyors!”, i ell poc s’imagina que potser allà hi ha una altra vida en joc... la seva.